CONCLUSIONS

L'educació és el substrat de la convivència, el taller on s'assagen les formes de vida possibles, apunta encertadament Marina Garcés. De què serveix saber si no som capaços d’habitar el món que ens envolta? El coneixement, sense les eines per utilitzar-lo en la quotidianitat del nostre dia a dia, perd el valor en si mateix. Militar el saber, en cada petita acció, relació i experiència l’omple de sentit, de presència. El saber en si és un pou profund: buit, fred, condemnat a l’oblit. Reivindicar la nostra existència política –habitar políticament el món en què vivim– és l’únic camí a través del qual podem dotar de consciència el saber i concedir-li el dret a existir, a reivindicar-se per a si. En aquest sentit, és imprescindible, durant l’etapa d'aprenentatge, que els infants i joves desenvolupin un pensament crític i empoderat al voltant de problemes socials i polítics que els faci menys vulnerables als obstacles que afronten –i afrontaran al llarg de la vida.

Els instituts, com a institucions públiques, han de servir com a correctors de les desigualtats inherents al sistema que governa les nostres vides i garantir la igualtat d’oportunitats entre tota la comunitat educativa. A fi de complir aquest objectiu, és cabdal fomentar una cultura política crítica amb l’entorn i dotar els infants i joves de les eines teòriques, metodològiques i pràctiques que els permetin existir políticament i fer sentir la seva veu. El Projecte Àgora neix de la convençuda obediència a aquest imperatiu: la preocupació d’apropar la política a alumnes d’institut per ocupar el buit sobre la matèria que el mateix sistema educatiu actual provoca, en defensa d’una impossible neutralitat. L’educació pública ha de prendre partit. Estimular consciències i educar a pensar més enllà dels límits dels llibres de text és el primer pas per a fer-ho.